vídeo en flickr, per què no?

La notícia tecnològica del dia és que flickr té des de hui suport per a vídeo, només per a usuaris Pro (els que paguem) i limitat a 90 segons / 150 Mb. De seguida han aparegut grups de gent en contra argüint coses com aquestes:

- Per a vídeos ja tenim YouTube.
- Açò va a omplir-se de mala gente i la qualitat del servei va a caure.
- Es perd la màgia i l’esperit inicial de flickr.
- Es banalitza el noble art de la fotografia.

No li veig sentit a cap dels arguments, la veritat. Em sorprén molt l’actitud purista d’aquells que s’han posicionat en contra, d’aquesta manera tan poc reflexiva i radical. I ho dic jo, que amb quasi 850 imatges carregades i una síndrome de tikismiquisme agut seria un ferm candidat a rebutjar les que els administradors denominen fotos llargues en flickr.

Anem a veure. On està el problema? Si no vols vore vídeos no ho fas. Pots desactivar sense problema l’opció en les cerques i en els grups. I si no vols pujar-los, igual. Ningú t’obliga. Que s’omplirà de gent xunga que embrutarà el bon nom de flickr? Per què no mirar-ho pel costat positiu? Jo veig una oportunitat única per a conèixer altres punts de vista d’alguns dels meus contactes preferits. Si la cosa va d’embrutar, només cal veure la muntonada de banners merdosos que a hores d’ara ja omplin els grups per la causa com no videos on flickr o we say no to videos on flickr. De veritat, què els pica? Que algú m’ho explique, per favor. Et donen un servei més pel mateix preu! Si damunt no trastoquen massa el disseny ni la interfície, se suposa que és una jugada redona i positiva per a tots, no? No entenc res.

super ipod nano bros ds

Estic desvanit amb els meus gadgets right now.

Per una banda, estic omplint l’iPod nano que em van dur els Reixos de vídeos, podcasts i musiqueta nova™ amb portadetes i les lletres de les cançons. Estic especialment content d’haver descobert el podcast del programa de TV3 Silenci?, una mena de Nosolomúsica però més curt, intens i interessant que l’espai de tendències de TeleCinco. Recomanat al 100% si et consideres moderniqui i parles català. També m’enxufe els talls de Buenafuente que publiquen al canal de YouTube d’El Terrat, al què estic suscrit per RSS. Em feia gosera utilitzar vixy.net per a baixar estos vídeos perquè quasi sempre està petat, però fa poc van recomanar en Applesfera una aplicació que simplifica brutalment este procés. Es tracta de Tooble, una utilitat per a mac que permet cercar i descarregar vídeos de YT a la vegada que els convertix al format compatible dels iPod, iPhone i Apple TV. De la xarxa a iTunes sense passar per caixa ni per l’escriptori.

L’altra gran alegria geek de la setmana ha sigut que Carmen i jo ens hem piratejat les Nintendo DS amb la targeta R4DS. 75 € per tindre qualsevol joc conegut de la cònsola (i alguns d’altres maquinetes) i poder reproduir música, vídeos i fer funcionar programes casers… barat! De moment m’estic pegant unes viciaes al New Super Mario Bros que em fan mal els dits i tot. I d’ací a poc pense pulir-me l’English Training, el Big Brain Academy, el Más Brain Training, el Mario Kart i tots els que pille. Alguna recomanació?

murphy 256

Ley de Murphy nº 256:
Nunca enchufarás un USB por el lado correcto a la primera.

Llegit al Twitter de Toni Castillo, de l’imprescindible blog Cuarto Derecha.

octubre tecnològic

Este mes d’octubre he tingut l’oportunitat de provar for the very first time dos gadgets dels quals em declare fan fan fan: el Segway i l’iPhone.

El primer, el Segway, és –com diu el fabricant– un sistema personal de desplaçament amb auto-balanç. I això què és? Doncs una plataforma amb dos rodes i manillar on puges i, de plantat, vas als llocs sense esforç. La gràcia de l’invent està en com funciona: deixes el pes del cos anar cap avant o cap arrere i l’aparell es mou en alguna d’eixes direccions.
Dues dones majoretes tenien aparcats els seus en la plaça de l’Ajuntament de Burjassot mentre prenien café en una terrassa i no vaig poder aguantar-me. Els vaig preguntar si de veritat eren seus i em van dir que sí. Xarrant xarrant, al final em van deixar pegar una volteta per la plaça amb un. I quina sensació! Mare de Déu Santa! També em van explicar que era un model antic que havien comprat de 2a mà i que el nou, a més, girava segons la inclinació del cos del conductor, cosa que en la seua obsoleta –i més barata– versió 1.o havien de fer amb una rodeta manualment. Entre 2000 i 4000 euros de segona mà. De 6000 a 7000 la versió i2, nou de trinca.

També vaig tindre l’ocasió de furgar el nou iPhone de l’omnipresent i totpoderós Xavi Calvo, amic dissenyaire del flickr. Va ser durant la inauguració de l’exposició RE/NAU, un homenatge que 15 dissenyadors valencians han fet a la figura del cartellista Josep Renau. Era ni més ni menys el que ja havia llegit en quaranta milions de blogs: un altre nivell quant a interacció persona – màquina. The Next Big Thing després del mouse: la bomba. No vaig a descobrir jo ara la fòrmula de la Coca-Cola, però d’ací a Minority Report hi ha un pet, eh? Des de 400$ està als EUA amb l’obligació de contracte amb AT&T.

Ara només em queda fer unes partidetes a la Wii i ja puc morir-me tranquil. =D

monòleg de Dani Mateo: Mac vs. PC

Software libre es… como que tú te pasas un año sin dormir por las noches aprendiendo a utilizar una serie de programas que de alguna forma puedes conseguir gratuitamente para, luego, al final, acabar haciendo lo mismo que hubieras hecho pagando 10 euros, o algo así.

via Applesfera

pubs multimèdia i les berrugues de Lemmy

El dissabte passat vam eixir a sopar i de festa per a celebrar el natalici de Pau (que ja té un bloc!). Carmen i jo celebràvem, a més, que fa 2 anys que estem junts. Com passa el temps! T’estimu, peixet!

El cas és que vam anar a dos llocs –Dacsa i Varadero– on es prenen la tasca de DJ d’una manera “diferent”:

En Dacsa tenen una tele panoràmica prou gran on projecten videoclips de grups modernets (Ok Go, The Fratellis, The Gossip) que es baixen d’internet (ripped by fulanito). La pròpia música dels clips és la que sona sempre en el pub. Li vaig preguntar a una cambrera que com fan per a mantindre en pantalla el nom del grup i la cançó en tot moment (gran idea!), però només va saber dir-me que ho aconseguien gràcies a un programa per a Windows que només tenen ells i dos locals més en tota Espanya. Vaig pensar que tindria alguna cosa a vore amb MyStrands o PartyStrands, però tampoc volia ser pesat.

Després Rockadelic i al final a Varadero, on estava El Pichi (o és Pitxi?) posant musiqueta més comercial. A banda, projeccions de devedés en directe que en principi res tenien a veure amb la música que sonava. És a dir, igual que en Rockadelic quan sona Led Zeppelin però et gires per a vore la pantalla i te trobes les berrugues del senyor Lemmy (Motörhead). La música en Varadero no atreia gens la meua atenció (Maná, Mago de Oz) fins que es va acabar una cançó i van connectar amb el so que acompanyava a la imatge: un tema de Fito en directe. I tot seguit una altra volta la música sense imatge.

Per què no fan més llocs este tipus de coses? Li donarien un poc de vidilla als locals d’oci nocturn, no? Ara que, pensant-ho bé, si jo haguera d’obrir un bar, segur que abans d’instal·lar els tiradors de la cervesa, li muntava una web i li obria un grup en last.fm i un altre en flickr.

I don’t Tube

Es veia vindre que tard o d’hora açò anava a passar: m’han desactivat el compte de YouTube. Just el dia, mira tu quina casualitat, que Antena 3 llança el seu propi canal en internet convertint-se en la primera tele espanyola que ho fa.

La previsibilitat de l’assumpte no lleva que em faça una ràbia per a morir-se perquè, a banda dels monòlegs i els esquetxos d’El Terrat que he estat compartint estos mesos, també m’han esborrat uns quants vídeos personals com el de ma tia Reme recitant en nadal o aquell de quan vam pujar al Montdúver.

Quina panda de mamons! Què els picava a ells que hi hagueren vídeos de l’etapa TV3? És que ara Buenafuente i els seus col·laboradors són propietat exclusiva de la màfia del senyor Maurizio Carlotti?

Molt injust. Amb estes accions, l’única cosa que fan és crear-se enemics.
En fi, renovar-se o morir. I em referisc a mi, no a Antena 3, clar. Crec que no tenia cap vídeo que amb més o menys esforç no puga recuperar, així que d’ara endavant faré ús de Google Video i/o DailyMotion.

last.fm

L’última merda 2.0 a què estic enganxat es diu last.fm.
És una enorme comunitat d’usuaris de tot el món que compartixen gustos musicals publicant, en temps real, el nom de l’artista i la cançó que senten a cada moment.

La cosa funciona de la següent manera.
Baixem, instal·lem i executem AudioScrobbler el software de Last.fm, un programa que treballa conjuntament amb iTunes o amb qualsevol altre reproductor de música (Winamp). L’aplicació ‘escolta’ i reconeix la cançó que està reproduint-se i mostra informació sobre el disc, l’autor, els estils i dóna una xicoteta però valuosíssima llista de similar artists.

A partir d’ací tenim diferents possibilitats. Podem seguir escoltant la nostra biblioteca local o bé podem clicar en algun dels elements de la finestra per a explorar el sistema.

Per exemple, si estem sentint Of Montreal i fem click en The Decemberists, anirem directament a la plana de last.fm sobre el grup, que ens dirà, entre altres coses, els temes més populars de la banda, els propers concerts que van a donar o els usuaris que més es posen la seua música.

També podriem fer click sobre un tag i automàticament començarem a escoltar un canal de ràdio relacionat amb eixa etiqueta, al més pur estil Pandora. I com sap el sistema si un artista és pop, rock, indie, o tot alhora? Són els usuaris amb els tags personals qui ho decideixen. I no les discogràfiques o les persones que mantenen allmusic (qui són?), per posar un exemple.

Però ací no acaba la cosa. També podem fer un fum de coses curioses, a banda de les típiques en este tipus de serveis (tindre contactes, formar grups i etiquetar).

Podem, per exemple, apuntar-nos a concerts i convidar als amics a que hi vagen. I si l’event encara no està enregistrat al sistema (com era el cas del que Jose de Castro farà a Rockadelic (Grau de Gandia) el proper dissabte 24 de febrer), ho pot fer qualsevol usuari molt fàcilment. És genial!

Un altre punt fort de last.fm és la creació de llistes setmanals dels artistes més escoltats. Tots sabem l’adicció a les llistes que tenim els melòmans. I els tops! Oh, els tops! Que els ho diguen als protagonistes d’Alta Fidelidad, veritat? =D

En definitiva, un vici absolut!
Proveu-ho i ja em contareu.

(meme) què fas servir per a treballar?

Recull un meme que vaig vore per la blogosfera i apunte els aparells i els programes que faig servir per a treballar actualment. Em limitaré a allò que utilitze a la feina i deixaré de banda l’equip de ma casa, amb el qual fa temps que no treballe, en el sentit estricte de la paraula.

hardware maquinari:
Power Mac G5
2 x 2 GHz
1.5 GB DDR SDRAM
HD: 160 GB + Lacie 250 GB
monitor Lacie 22′
Konica Minolta magicolor 7300
Konica Minolta magicolor 7450

sistema operatiu:
Mac OS X
10.4.8

software programari de disseny:
Macromedia Freehand MX
Adobe Photoshop CS
Adobe InDesign CS
Adobe Acrobat 6.0 Professional
Apimac Slide Show X 6.2 (presentacions en pantalla)
Adobe Illustrator CS (cal migrar ja!)
FontLAB (hauria de practicar més)

software programari de gestió:
CDFinder (catalogació)
Transmit (FTP)
Toast 8 Titanium (gravació de discs)
Linotype FontExplorer X (gestió de tipografies)
Mail

Li passe el meme a tothom!

Apple i Nintendo

El senyor Steve Jobs va dir durant la ja històrica keynote de la passada MacWorld de San Francisco que a ningú li agraden els stylus per a fer servir els dispositius portàtils. No és veritat. Als orgullosos usuaris de Nintendo DS, entre els quals m’incloc des del passat 25 de desembre, ens agraden. Com a mínim, a mi sí. La veritat és que m’ho passe teta jugant al Brain Training, que per cert, ha sigut el joc més venut d’este nadal arreu del món. Igual que la consola.

La primera maquineta de jocs que vaig tindre va ser la clàssica NES. I la segona ha sigut esta Nintendo DS negra i xicoteta amb doble pantalla i un stylus. Entre una i l’altra han hagut hores i hores de vici a l’emulador de la Super Nintendo. Gran màquina també.

En fi, tot açò com a introducció per a enllaçar unes quantes cosetes sobre Nintendo que m’he trobat últimament per la xarxa:

1- Cálculo 20 en 8 segons. És una de les proves del Brain Training on s’han d’escriure els resultats de les operacions aritmètiques simples que es plantegen. Fer-ho en 8 segons, ja ho dic ara, és totally insane.

2- Uns tipets jugant al WiiSports en una sala de cinema! No puc evitar recordar quan em vaig quedar flipat amb el Quake 3 Arena versió 360º fa un temps. Algú té la consola i em convida a jugar, perfa?

3- Emulador d’iPod per a Nintendo DS. Ha de sonar com el cul, però té el seu rotllo. Per a quan l’emulador de l’iPhone?

4- Rumor: ¿Apple té interés en comprar Nintendo? La veritat és que seria la bomba. Les 2 companyies més innovadores en el seu terreny, juntes!
I després que Apple compre Adobe i ja estem tots, no?